divendres, 27 de març del 2009
Publicat per
montserrat quiñones
A continuació teniu el text amb què hem encetat el grup de la maleta a la xarxa social del centre. També l'hem presentat a l'aula d'acollida i alguns alumnes han fet la proposta de treballar "El dia que vaig saber que havia de fer la maleta"
La maleta...Hi ha maletes que es fan per anar de vacances, recuperar l’alè i airejar el pensament. Aquestes maletes engendraran records d’altres paratges més càlids que invocarem durant les tardes plujoses de tardor. És la maleta del viatge.
Hi ha maletes que fem a la recerca de paradisos perduts. Maletes que tots hem obert un dissabte a la tarda quan no hem tingut ningú amb qui parlar i hem omplert de desitjos quimèrics que ens han deixat un regust agredolç. Potser aquesta maleta no ha arribat mai al seu destí, però segur que ens ha ajudat a créixer, i és el nostre fons d’ull. És la maleta de la fugida.
Hi ha maletes que es recuperen de sota el llit o del fons de l’armari per encetar una nova vida. Una vida millor, no pas un espai millor (l’espai que ens ha vist néixer és i serà per sempre el nostre paisatge, és part de nosaltres). Són maletes que busquen l’oportunitat d’una vida millor, potser no per a nosaltres, però potser per als nostres fills. És la maleta que omplin fins a rebentar, mal lligades amb cordills, per aventurar-se a una ruta sense retorn. És la maleta de la ruta.
Cada maleta es fa amb la pretensió de desfer-se en una cambra nova, confortable. Caldrà molta empenta, molt coratge per dir “és aquí, fins aquí arribo, aquí començo , aquí torno a néixer”.
Aquest espai dins la xarxa social del centre vol ser un espai d’acollida per a viatgers, fugitius i aventurers. Per a tots vosaltres perquè segur que tothom ha fet alguna vegada alguna maleta.
Escrit a quatre mans ( és possible!!!) per Montserrat Fernández i Montserrat Quiñones.
El dia que em van que havia de fer la maleta
No recordo si era diumenge. Jo jugava a criquet al carrer i la mare em va dir “ Fem la maleta i anem a Badalona amb el pare”.
La mare havia rebut una trucada de telèfon. Era el pare, que li deia que ja podia venir
Jo em vaig posar molt content perquè feia cinc anys que no havia vist el pare.
També em vaig posar trist perquè havia de dir adéu als amics.
Usman
El dia que em van dir que hauria de fer la maleta.
No recordo el dia en què la mare diu de venir Barcelona. Però estava núvol . Jo jugava a criquet al camp .Quan es va acabar el partit vaig anar a casa i la mare em va dir: anem a la Badalona amb el pare, la tia i els cosins . Estaven asseguts al jardí de casa.
Era un dia que feia calor. Esta amb la meva germana. Jo em vaig posar content perquè volia venir el pare també estava tirs perquè deixa el Punjab i també els meu amics de la Punjab.
Mandeep
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
.jpg)
.gif)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada